Sessió pràctica 30 / 11 / 09

A la sessió d'avui hem treballat amb cordes, en primer lloc de forma individual, la major part de la sessió en parelles i a la part final tot el grup.

El que m'ha resultat més rellevant d'aquest treball, a part del propi treball de coordinació del cos per saltar a corda, és l'enfocament cooperatiu present en gairebé tota la classe. Penso que és especialment rellevant a primària, i a tota l'educació en general, introduir com a contingut amb una forta presència la cooperació i reduir en la mesura del possible activitats de caire competitiu ja excessivament presents als estereotips esportius mediàtics. Amb això no vull dir que haguem de treure la competició de l'escola, perquè si ho féssim no podríem ensenyar a competir i tot el que comporta (joc net, acceptació del resultat, superació personal...).

També val a dir que és un treball molt motivador, ja que es poden aconseguir resoldre tasques que un mateix no espera poder assolir amb èxit.

Tanmateix, el treball amb cordes té certes dificultats, i algunes d'elles les he pogut comprovar jo mateix al CEIP de pràctiques. En primer lloc, no tots els nens tenen la mateixa habilitat. Aquest fet, que ens el trobarem a qualsevol activitat que plantegem, és especialment palès amb aquest material, fins al punt que aquells nens/es que no són capaços de fer els exercicis proposats, rebutgen frontalment participar de l'activitat. En aquests casos, el treball cooperatiu en grups heterogenis es va demostrar molt eficaç.

D'altra banda, és un treball amb una exigència condicional elevada. Per tant, haurem d'anar amb cura de plantejar situacions que permetin períodes de recuperació i alternança d'activitats.

Tot i així, en termes generals el considero un treball molt adient a primària. A més, trenca estereotips de gènere envers els "jocs de nens i jocs de nenes" també molt pertinent en coeducació.

Sessió pràctica 23 / 11 /09

A la sessió d'avui hem treballat llançaments, recepcions i colpeigs amb un material molt poc habitual a les sessions d'EF: Pilotes inflables de platja. La veritat, ha estat una sessió molt rica, entretinguda i motivadora.

D'altra banda, des del punt de vista educatiu, considero que aquest material és molt llaminer per als alumnes, tant per la seva escassa presència i ús, com per la riquesa de possibilitats que ofereix un treball amb unes pilotes que no es comporten, tant per pes com per trajectòries, tal com ho fan les pilotes convencionals.

Tanmateix, el treball per parelles, interaccionant amb dues pilotes, conté també una feina d'espai i temps, ja que s'han de calcular les trajectòries i la velocitat de desplaçament de les pilotes quan són a l'aire per tal de desenvolupar les tasques. Evidentment, la irregularitat de cada pilota (diferents mides, algunes més inflades que d'altres) també dóna valor afegit a les tasques.

Per concloure, destacar doncs el ja esmentat: un material innovador, amb una riquesa molt elevada i amb un gran atractiu per l'alumnat.

Sessió pràctica 9 / 11 / 2009

Avui ha estat una sessió dura. El treball de resistència anaeròbica làctica amb recuperacions incompletes ha estat esgotador. És obvi que la sessió ha estat molt menys lúdica que l'anterior i el treball condicional ha estat l'eix de treball.

No m'ha quedat gaire clar quina era la finalitat de la sessió d'avui, de cara sobretot a extrapolar-ho a una sessió (o diverses) a l'escola. Puc imaginar que ha de tenir a veure amb el treball per estacions i el condicionament físic, però tot i així intueixo que les càrregues de treball haurien de ser molt menys exigents, encara que estiguéssim a cicle superior, tant a nivell de l'exigència dels exercicis com els temps de treball i recuperació.

La conclusió que he extret de la sessió d'avui és que el treball condicional s'ha de treballar amb cura, ja que pot ser realment esgotador, més encara amb nens/es, i que és preferible treballar-lo de forma conjunta amb altres jocs o activitats que no siguin ta específics, ja que podem caure en l'error de, com a docents, creure que una sessió no és exigent perquè nosaltres no l'estem fent, però estar resultant dura pels alumnes. En aquest sentit, la importància de mesurar la càrrega de treball pot ser vital per la predisposició i la imatge que tinguin els nostres alumnes de l'Educació Física.

Sessió pràctica 2/11/09

A la sessió d'avui hem treballat llançaments i recepcions amb pilotes d'escuma, fonamentalment en jocs de cooperació - oposició.

Val a dir que aquesta mena de sessions amb pilotes són d'allò més divertides, i en aquest cas no ha estat una excepció. Les sensacions han estat excel·lents, i crec que tothom ha gaudit molt amb la pràctica.

Ara bé, des del punt de vista del futur mestre d'EF, hi ha matisos interessants a fer.

D'una banda, l'atenció que s'ha de tenir cap als jocs on el factor competitiu és present, de cara que els alumnes no li donin més importància al resultat que al propi joc. Això que esmento ha succeït en alguns moments amb nosaltres, i som estudiants universitaris. La competició per ella mateixa és clarament positiva, però s'ha de saber competir. Els jocs competitius tenen un elevat component de motivació, però s'ha d'estar atents a les sessions d'EF a ensenyar els alumnes a competir adequadament: respectant en tot moment les regles per no desvirtuar el joc, respectar els companys, saber acceptar la derrota com a part inherent de l'esport i la vida, i preocupar-se més pel gaudi de l'esport, la superació personal, la cooperació amb els companys i els aprenentatges adquirits.

Tot això, que queda molt bé escrit aquí, penso sincerament que és tasca del mestre d'EF, ja que pertoca plenament a la seva àrea, treballar-ho en la mida de les seves possibilitats, tot i que el missatge de l'esport d'alta competició present als mitjans de comunicació, que és molt potent, vagi en una altra direcció.